Febrer: mes de la xiqueta i la dona en la ciència: Araceli García

 Sabíeu que a Guardamar també hi ha xiquetes que volen ser científiques i dones que ja ho són? 

Perquè una amiga de Guardamar Petita és Araceli García, i ella mateixa ens va a comptar perquè és tan important celebrar i reivindicar el paper de la xiqueta i la dona en la ciència.

 *

 

Al llarg de la història moltes ments, opinions, aportacions han sigut silenciades i esborrades. Pel simple fet de que van ser dones les autores, les creadores. Ni més ni menys. A Rosalind se li sumen milers de dones. Per sort, gran part d'elles estan eixint a la llum actualment, s'està escrivint sobre elles i s'està revelant la veritat. Així i tot, hi haurà moltes que queden per sempre en l'oblit. En general, per tant, hi ha una falta de referents femenins, no sols en la ciència, si no en totes les disciplines. Una falta de referents que fa "pressuposar"que no hi ha hagut dones capaces d'aconseguir èxits. Si a això li afegim que l'aspecte físic de la dona sempre ha sigut tema de debat, de modes, de crítiques i una infinitat d'etcèteres, com ens demostra el comentari de Watson: què resultat obtenim?

Obtenim una societat en què moltes xiquetes, adolescents, jóvens i dones adultes tenen incorporat el "jo no valc", el "jo no seré capaç", o el constant rebuig cap a si mateixes. Una societat en què les dones estem sotmeses a una pressió asfixiant, que fa que al final donem més importància a tindre un cos dins dels cànons establits por... per qui? Ni ens ho plantegem. Simplement rebutgem el que som i intentem modificar-ho, a fi de sentir-nos millor, de voler-nos més. Cosa que no ocorrerà, ja que partim d'una base totalment errònia: la de que no som prou.

Considere que donar a conéixer la vida, els èxits, la història d'estes dones és molt rellevant. D'una banda, perquè moltes xiquetes i dones podrem trobar referents femenins que trenquen amb la nostra creença que "no hi ha dones que hagen fet açò o l'altre". D'altra banda, perquè estes xiquetes i dones podrem sentir que no estem soles, que el sentiment que moltes vegades tenim no és rar, sinó que ho compartim la majoria de nosaltres. I també ho van compartir en el passat. Però açò no és només qüestió de conéixer dones excepcionals que van tindre ments brillants. No es tracta, per exemple, de fer un gran descobriment com el de Rosalind Franklin. 

Es tracta de donar-nos compte de la base comuna que compartien aquelles dones, no sols les científiques. Eixa base comuna és la constància, l'interés, la motivació per quelcom en el que creien, per la qual cosa van decidir que valia la pena lluitar. La perseverança i el treball dur, inclús sabent que en aquella època ningú les reconeixeria, que no serien valorades com mereixien. I així i tot, van continuar. I això és el que hem d'aprendre.

Camps com la biologia molecular, la genètica, la biomedicina, la biotecnologia, etc. ens acosten a este fascinant món, imprescindible per a poder comprendre què som, com funcionem i quins són els mecanismes sorprenents que regulen les nostres funcions biològiques. Rosalind, eixa dona brillant, altiva, que suposava una amenaça en un món masculinitzat, va tindre la gran sort d'observar per primera vegada l'estructura d'esta molècula. Gràcies al seu esforç i treball va poder viure en primera persona eixe moment. Si estava més o menys prima, si era més o menys guapa per a uns o per a otros...no es contempla en la història, perquè no va tindre cap tipus d'importància. Va ser una dona bella, en el sentit més profund de la paraula, el que descriu una persona amb seguretat en si mateixa, amb la curiositat com a motivació, i amb la convicció d'estar fent quelcom que sumaria al coneixement i a l'avanç de la societat.

Rosalind Franklin, Dorothy Crowfoot, Jane Goodall, Oliva Saüc, Lise Meitner, Marie i Irène Curie, Bárbara McClintock, Virginia Apgar, Rita Levi-Montalcini, Margarita Salas, Dian Fossey, Hedy Lamarr, Jocelyn Bell Burnell, María Blasco, Gerty Cori, Émilie du Châtelet, Mary Leakey, Lynn Margulis, Carol Greider i un llarguíssim etcètera de dones científiques valentes i apassionades. Totes elles, en les seues respectives èpoques, també van patir, també van sentir que el camí no era fàcil ni, en la majoria de les ocasions, just. Però van creure que mereixeria la pena. Per desgràcia, moltes d'elles van morir abans de ser reconegudes, abans de que foren conscients del que havien suposat per a la humanitat. Hauria de ser la nostra obligació recordar-les, admirar-les i valorar allò pel que tant van lluitar, deixant de banda el superflu, superficial i danyós de la nostra societat actual.

En el meu cas, si algú m'haguera dit el difícil i dur que seria el camino...lo haguera pres igualment. Sense cap dubte. Conéixer el que ens rodeja, la qual cosa som, la qual cosa ni tan sols veiem, és quelcom sorprenent. Em considere afortunada per formar part d'eixe grup de persones, passades, presents i futures, la curiositat i valentia de la qual ens ha permés aconseguir una percepció del món, i del que està fora, especial. Sense ciència no hi ha avanç. Sense ciència no hi ha futur. Inclús, sense ciència, no hi ha diversió. Perquè la carrera científica, a més d'interessant i enriquidora, és divertida i emocionant.

El món, i encara més, l'univers necessiten que les generacions futures continuen desentranyant els misteris. Necessiten que els sers humans ens amerem de coneixement, tant de l'aconseguit per grans lluitadores i lluitadors, com del nou encara per descobrir. Contribuir a açò, de veritat, val la pena i, per descomptat, ens farà créixer. Que ningú vos tall les ales, que ningú vos diga que no ho aneu a aconseguir. No perdeu la realitat i manteniu els peus en la terra, però que no se vos oblide somiar i lluitar pel que voleu. Totes les xicotetes coses sumen.

Totes teniu quelcom que aportar, per molt xicotet que siga. Tant en la ciència com en qualsevol camp, en la filosofia, l'arquitectura, l'art, l'educació, la tecnología...hay tant què triar, tant que aprendre. Respira, tanca els ulls i intenta visualitzar on et veus en uns anys. Intenta no escoltar eixes veus que et turmenten, només date uns segons de pau per a descobrir allò que t'emocione. I si encara no ho trobes, no et preocupes. Arribarà. Només cal armar-se de paciència i no rendir-se.      

 

 

 Sóc Araceli García Martínez, i sóc doctora en Biologia Molecular i Genètica, és a dir, estic especialitzada a estudiar la molècula que ens fa ser els que som i que es troba en l'interior de les nostres cèl·lules. Investigue les alteracions que ocorren en esta molècula i que poden donar lloc a malalties com el càncer. Per a arribar fins ací, he hagut d'estudiar i treballar molt. Primer la carrera de biologia i després d'un màster en Biomedicina i un doctorat.

Actualment sóc investigadora en l'Institut Maimònides d'Investigació Biomèdica de Còrdoba i en l'Institut d'Investigació Sanitària i Biomèdica d'Alacant. A més, m'encanta la divulgació científica i participe en diferents activitats i iniciatives (Associació de Divulgació Científica d'Alacant, 11defebrero.org, Inspiring Girls, Famelab, blog Sciencedipia.com) . La ciència forma part de la meua vida des de molt xicoteta i gràcies a això, he pogut tindre un treball que m'apassiona.

 

Em podeu trobar en:

http://sciencedipia.com/